Com fotografiar el cel

Quasi tothom pensa que per fer astrofotografia es necessita un gran equip. Evidentment, si aquest és bo, podem obtenir magnífiques astrofotografies, però el que quasi ningú s’imagina és que amb un equip modest també es poden fer magnífiques i interessants imatges del cel, és més, fins i tot amb una càmera i un trípode (o sense ell, simplement buscant un bon recolzament per la càmera), es poden fer fotografies del cel força interessants. És precisament d’això del que parlarem en el present article, de fotografiar el cel sense telescopi.

Per fer aquest tipus de fotografies simplement necessitem una càmera de fotos, evident, a ser possible amb la posició B (“bulb”) de l’obturador (és a dir, que aquest estigui obert el temps que nosaltres vulguem), doncs aquests tipus de fotos, com totes en general en astrofotografia, han de ser de llarga exposició. És molt recomanable, però no imprescindible, que la càmera sigui rèflex. També és quasi obligatori un trípode, doncs com ja he comentat, són fotografies de llarga exposició i la càmera ha d’estar totalment quieta. Però com he dit, ni una càmera rèflex és imprescindible, ni un trípode tampoc. De fet, la meva primera fotografia del cel que vaig fer, va ser amb una càmera de pel·lícula no rèflex que l’obturador permetia únicament quatre velocitats (1/250, 1/125, 1/60 i 1/30) i la posició B. Vaig posar la càmera al terra apuntant a l’estrella polar i aguantada amb unes pedres i vaig deixar obert l’obturador durant una hora. El resultat va ser una fotografia de circumpolars força interessant. Amb aquesta càmera i recolzant-la on podia, vaig fer alguna més d’aquests tipus.

De totes maneres, és quasi obligatori disposar d’un trípode. Amb aquesta tècnica es poden fer fotos de les traces que deixen les estrelles en girar la Terra, constel·lacions, cometes visibles a ull, Lluna, conjuncions planetàries... Tenim dues maneres de fer fotografies d’aquest tipus, una és mitjançant una única presa i l’altra és fer unes quantes i després sumar-les amb software específic. Així per exemple, si fotografiem la Lluna, conjuncions planetàries, constel·lacions o cometes, amb una única presa ja en tenim prou, doncs el temps d’exposició no ha de ser gaire gran. Per fer traces d’estrelles, podem fer també preses úniques, però si volem traces llargues, el temps d’exposició ha de ser llarg i, amb les actuals càmeres digitals, és millor fer unes quantes preses curtes (de 30 o 60 segons) i després sumar-les amb software específic com per exemple l’Startrails (de lliure disposició). El mateix passa amb les fotografies de les constel·lacions, podem fer una presa única o si el que volem és les constel·lacions amb una densitat elevada d’estrelles, aleshores haurem de fer unes quantes preses curtes (30 segons màxim) i després sumar-les amb software específic, com el DeepSkyStacker (també de lliure disposició).


José Luis Martínez