Astrofotografia urbana de cel profund: lluitant contra la contaminació lumínica

Obtenir fotografies d’objectes astronòmics de cel profund (situats més enllà del nostre sistema solar) és una activitat apassionant. Tenint en compte les enormes distàncies que ens separen d’ells, la seva senyal és d’una extrema debilitat (disminueix amb el quadrat de la distància) i, per tant, la tècnica per fotografiar-los consisteix en deixar l’obturador de la càmera obert i anar captant fotons i més fotons durant uns quants minuts (llarga exposició).

Però...¿què passa si intentem fer llarga exposició sota un cel fortament contaminat per la lluminositat? De la mateixa manera que la llum del Sol eclipsa els estels i no podem veure’ls durant el dia, el cel nocturn d’una ciutat esdevé un emissor de llum i deixa d’aparèixer negre en qualsevol imatge de més de 40 o 50 segons d’exposició.

Exemple del comportament del cel urbà: Les Plèiades amb una Canon 50D a Iso 800 + Refractor ED80 F 7,5 des de Barcelona

      30 segons d’exposició             60 segons d’exposició         120 segons d’exposició


El problema, doncs, està clarament identificat: Si intentem realitzar llarga exposició des d’una ciutat, el fons del cel esdevé més brillant com més duri la presa i eclipsa ràpidament qualsevol objecte que vulguem captar.

Si reduïm el temps d’exposició (fins a 10, 20, 30 segons...) per tal que el fons del cel aparegui més fosc, no aconseguim captar prou senyal dels dèbils objectes de cel profund. De fet, en astrofotografia passa el mateix que en observació visual: quants estels podem veure a ull nu des d’una ciutat? Molt pocs, difícilment arribarem a distingir un estel per damunt d’una magnitud 3!

Aquesta realitat explica el perquè “històricament” els astrofotògrafs s’han allunyat dels nuclis urbans cercant cels foscos per poder captar imatges de nebuloses, galàxies, cúmuls d’estels, etc. Tanmateix, amb l’aparició fa uns anys dels sensors digitals i l’actual popularització de les càmeres rèflex dotades d’aquesta tecnologia, disposem d’eines molt potents que ens estant obrint nous camins i ens permeten afrontar la fotografia d’objectes de cel profund des de les ciutats.

La estratègia bàsica és acumular un bon nombre d’imatges individuals de l’objecte astronòmic (quantes més millor), amb el màxim temps d’exposició que permeti el nostre cel sense arribar a saturar la imatge. Aquest temps d’exposició és variable, depenent de les condicions de contaminació del nostre cel, de la lluminositat de l’òptica emprada i de l’ajust ISO de la càmera. Habitualment podem estar parlant d’exposicions que oscil·len entre els 20 i els 60 segons. Per mitjà d’un software específic, aquest conjunt d’imatges es combina amb mètodes estadístics per obtenir una imatge “final” amb una alta relació “Senyal/Soroll”. Posteriorment, aquesta imatge combinada es processa per fer aparèixer la informació que estava oculta. Podríem definir processar una imatge com el conjunt de modificacions, mitjançant transformacions sobre els valors dels píxels, per tal d’extreure’n la informació que ens interessi, presentant el resultat amb finalitats fonamentalment estètiques.

El processat, per mitjà d’un conjunt d’eines i metodologies en constant evolució, ens permet extreure informació i aconseguir visualitzar nebulositats i estels allà on, aparentment, no hi havia res.

Una càmera digital rèflex acoblada a un modest refractor + una muntura amb GOTO, ens permetrà començar a explorar aquest apassionant món de l’astrofotografia urbana

     
      David Calabuig